Descripción
El presente volumen, La maravilla ensimismada (Kuiksàlia), guardado en el silencio durante muchos años, es una vivencia emocionada de un pueblo, Sant Feliu de Guíxols, un mar y un tiempo, pasado pero muy presente, que han quedado profundamente grabados en la membranza de su autor.
Aquesta és la história d’un amant sol·lícit però distant, delicadïssim, que porta la solitud del vent nuada a la pell i que ha reconstruir, en la “calma redonda” que la badia de Sant Feliu de Guíxols modula, alguns fragments perduts del temple antic de la bellesa clàssica, amb el mirall dels seus ulls, amb l’harmonia -eclèctic, distant, hedònic- dels seus versos.
Els ulls d’Antonio M. Herrera són els nostres ulls; les agulles dels seus versos, esgrafiant sobre les nostres còrnies, hi regeneren la passió per un paisatge que connecta –per mitologia i per cultura- amb el món clàssic. Si nosaltres hi havíem col·locat les ulleres fosques de l’ús i la rutina, el poeta ens en rescata la visió primigènia: “Serenidad de Epidauro / que se asienta, grada a grada, / en una expectación / de onda parlanchina.”
El poeta fuig i, alhora, s’apropa a la vida social amb un lirisme meditabund, quasi taciturn però suavíssim (…) Malgrat el tenaç, radical pudor que li provoca la promiscuïtat social, trepitja el fang. És aleshores que recorda el Machado o l’Espriu que parlaven amb la gravetat, el retruny profètic de la denuncia, el contrapès feixuc de la raó.
Aquests poemes són una manifestació d’amor lúdica, devota i desolada: “Si todo lo que dejo es lo que me llevo…”; una declaració d’amor serè a través d’una imatge, per última vegada, clàssica: “Sea Ulises o Telémaco, / seguirà siempre triscando en mis montes diversos / tu piara patria.” Una bellesa gratuïta, que n’és la carta de viatge d’un navegant lúcid i solitari.
(Del pròleg d’Antoni Puigverd)
Valoraciones
No hay valoraciones aún.